Només creuar l’entrada del CaixaResearch Institute, abans d’arribar als laboratoris o a les oficines, el visitant es troba amb cinc enormes planxes d’acer disposades en forma de pentàgon. Depenent del punt des d’on s’observi, l’obra sembla obrir-se, tancar-se o fins i tot estar en moviment. No hi ha un únic punt de vista des del qual comprendre-la; canvia a mesura que ens hi movem. Es tracta de Pentàgon en el sentit contrari a les agulles del rellotge, una escultura creada per Richard Serra el 1986 i que forma part de la Col·lecció d’Art Contemporani de la Fundació ”la Caixa”.

Aquesta manera d’entendre l’escultura recorre tota la trajectòria de Richard Serra. Nascut a San Francisco el 1938, l’artista va treballar en acereries mentre estudiava literatura i belles arts. Aquella experiència va marcar la seva manera de crear. Serra va convertir materials industrials com l’acer en el centre d’una obra que explora el pes, la gravetat i la relació física entre les persones i l’espai. Les seves escultures no estan pensades per contemplar-les des de la distància, sinó que conviden a recórrer-les, percebre’n l’escala i deixar que transformin la nostra experiència del lloc.

Al CaixaResearch Institute, l’obra ja ha començat a generar aquest efecte i s’ha convertit en un punt de conversa entre les persones que hi treballen. Cadascú hi ha trobat alguna cosa diferent, i aquesta diversitat de lectures diu molt tant de l’obra com de la nostra manera d’entendre la ciència.

Per a Beatriz del Valle, lab manager del laboratori del Dr. Gabriel Rabinovich, l’escultura parla d’equilibri. Observa com cadascuna de les peces depèn de les altres per sostenir el conjunt i hi troba un paral·lelisme amb la recerca biomèdica. «En ciència és molt important buscar l’equilibri entre les diferents disciplines per trobar la solució a un problema».

Aquest diàleg entre les parts i el conjunt també apareix en la interpretació de Nuno Moreno, director de tecnologia, tot i que des d’una mirada estrictament científica. «Sembla un pentàmer d’IgM, una molècula gran que ajuda el cos a combatre infeccions a l’inici de la resposta immunitària. És com un conjunt d’anticossos».

Alicia Raya, lab officer, comparteix aquesta manera de mirar l’escultura des de la ciència, tot i que la seva referència és una altra. «A mi em recorda un centrosoma, aquesta forma de panells circulars exactes que sembla que vulguin girar».

Aquesta sensació de moviment també és present en la lectura d’Olga Rodríguez, directora d’operacions, que veu en l’obra una imatge del progrés. «Quan miro l’obra, hi veig moviment cap endavant, com els radis d’una roda que giren per obrir camí. El mateix moviment que representen la ciència i la recerca».

Per a Helena Soler, responsable de la Secretaria Tècnica, l’experiència és més emocional. «A mi em fa pensar en un remolí ple de vida». Ho relaciona amb el ritme de l’institut, amb tot el que s’hi ha viscut des de la seva obertura i amb tot el que encara ha d’arribar. «La ciència és exactament això: un remolí que t’atrapa sense que te n’adonis, que desperta la teva curiositat i t’empeny a voler saber-ne més».

La idea que una mateixa realitat es pot observar des de perspectives diferents és precisament el que destaca Jose del Vas. «Per a mi, l’obra representa la perspectiva i la unió: com diferents punts de vista poden transformar un objecte, un concepte o una feina en alguna cosa millor, més rellevant i imponent». Una reflexió que connecta amb la nostra visió de la recerca, que se sustenta en la col·laboració i l’intercanvi d’idees.

Les interpretacions són molt diferents entre si, però totes semblen convergir en algunes idees comunes. Mireia Castanys, associate director, les resumeix en tres paraules: «Equilibri, ordre i senzillesa».

No sabem què hi veurà cada visitant quan s’aturi davant de Pentàgon en el sentit contrari a les agulles del rellotge. El que sí que sabem és que, des que va arribar, l’obra forma part del nostre dia a dia i ens recorda que la ciència, com l’art, també es pot entendre de moltes maneres.