El neurooncòleg Josep Dalmau, group leader al CaixaResearch Institute i referent internacional en l’estudi de les encefalitis autoimmunes, ha dedicat la seva carrera a entendre com el sistema immunitari pot atacar el cervell i a transformar aquest coneixement en avenços que han canviat la pràctica clínica. La seva tasca pionera li ha valgut el Premi Nacional de Recerca 2025 en l’àrea de Medicina i Ciències de la Salut, atorgat pel Ministeri de Ciència, Innovació i Universitats. Conversem amb ell sobre la seva trajectòria i el significat d’aquest reconeixement.

PREGUNTA: Què significa per a vostè rebre aquest premi?

RESPOSTA: Òbviament, és un gran honor. Sincerament, no m’ho esperava i, quan m’ho van comunicar, em vaig endur una gran sorpresa. Sempre m’agrada veure qui han estat els guardonats en edicions anteriors perquè crec que és una bona manera d’apreciar la importància del premi. Per a mi és un veritable honor compartir llista amb les persones que l’han rebut abans.

P: El jurat ha destacat l’originalitat de la seva recerca, que combina neurologia, oncologia i immunologia. Com va sorgir, en el seu moment, la idea de combinar aquestes tres àrees de coneixement?

R: Això va començar quan era molt jove. L’oncologia sempre m’ha interessat molt; de fet, vaig estar temptat d’escollir-la en lloc de la neurologia. Finalment, vaig optar per aquesta darrera i em vaig formar aquí, a Barcelona. Tot i això, durant la residència vaig tenir l’oportunitat d’implicar-me en casos de pacients amb càncer que presentaven problemes neurològics, cosa que va revifar i enfortir el meu interès per totes dues àrees. Això em va portar als Estats Units per formar-me com a neurooncòleg. Vaig anar a Nova York per a treballar al Memorial Sloan-Kettering Cancer Centre amb Jerome B. Posner, considerat el pare de la neurooncologia, que en aquell moment estudiava les complicacions neuroimmunològiques en pacients amb càncer. Així va ser com va sorgir la combinació de neurologia, oncologia i immunologia cap al 1988.

P: El jurat ha ressaltat també el paper transformador de la seva recerca “en la pràctica clínica”. Ens podria explicar de quina manera el seu treball ha canviat la manera d’abordar les malalties neurològiques?

R: Estudiar aquestes malalties associades al càncer ens va portar a identificar tota una nova categoria de patologies, desconegudes fins aleshores, que estan induïdes per anticossos dirigits contra proteïnes cerebrals. En aquell moment em trobava a Filadèlfia, a la Universitat de Pennsilvània. Allà, el nostre laboratori va descobrir una malaltia que avui és la més coneguda d’aquest grup: l’encefalitis per anticossos contra el receptor NMDA. Tanmateix, aviat ens vam adonar que això era només la punta de l’iceberg.

P: Vau descobrir a partir d’aquí més malalties semblants?

R: Sí, hi havia moltes altres patologies similars que, per desconeixement, a vegades s’atribuïen a infeccions víriques —encara que no es trobés cap virus—, a un possible càncer —encara que no sempre s’identifiqués—, o es consideraven idiopàtiques, és a dir, de causa desconeguda. Aleshores ningú sospitava que totes elles —avui sabem que en són almenys 18— poguessin tenir un origen immunitari.

A més, vam desenvolupar proves diagnòstiques en sang i en líquid cefalorraquidi, que avui s’utilitzen arreu del món. Crec que aquí rau el veritable impacte del nostre treball: en identificar un nou grup de malalties i posar a punt les proves diagnòstiques que permeten detectar-les.

P: El seu grup de recerca treballa amb múltiples enfocaments, que abasten des de la recerca bàsica fins a una vessant més clínica. Quin valor afegit suposa integrar la recerca amb la clínica?

R: Pot passar, per exemple, que arribi un pacient amb una malaltia desconeguda, l’atenguin els companys de neurologia i —si ho consideren necessari— em truquin per consultar el cas o, fins i tot, pugui acostar-me a veure’l personalment. A vegades els símptomes apunten a una malaltia coneguda, però d’altres no, i és aleshores quan realment comença la nostra feina d’investigació al laboratori. Així podem passar directament de la clínica a la recerca.

P: Imagino que és molt motivador saber que la seva recerca pot ajudar els pacients.

R: Sí, per a mi és fonamental treballar mantenint tots dos enfocaments; de fet, sempre els he combinat i no sabria fer-ho d’una altra manera. Des del meu despatx puc veure l’hospital i saber que tinc la possibilitat d’atendre pacients és una cosa que em motiva profundament en la meva feina.

A partir d’un petit grup de pacients amb símptomes inusuals i difícils d’interpretar, vam poder identificar una malaltia desconeguda i desenvolupar una prova diagnòstica que permet reconèixer casos similars amb més rapidesa i precisió. Aquesta possibilitat de connectar la clínica i la recerca és una cosa que trobo fascinant i és el que sempre m’ha mantingut en aquest camp translacional.

P: Quins avenços i reptes existeixen avui dia en el tractament de les encefalitis autoimmunes?

R: Molts dels tractaments ja existeixen i són accessibles actualment, però el descobriment relativament recent d’aquestes malalties ha fet que encara no s’hagin realitzat assaigs clínics formals amb molts d’ells. En nombroses encefalitis autoimmunes, els tractaments se centren a eliminar temporalment els limfòcits B. Crec que aquest enfocament s’establirà com un tractament relativament estàndard, ja que hi ha força experiència clínica però cal demostrar-ne l’eficàcia de manera clara i rigorosa a través d’assaigs clínics.

P: Existeixen altres opcions de tractament?

R: Sí, actualment s’estan explorant altres estratègies terapèutiques que actuen sobre molècules reguladores del sistema immunitari amb la finalitat de suprimir l’autoimmunitat. A més, està sorgint una opció innovadora que és l’ús de cèl·lules CAR-T. Aquestes s’han utilitzat normalment en el context oncològic i ara s’està explorant el seu potencial en l’àmbit de l’autoimmunitat; de fet, aquí ja hem tractat un pacient amb aquesta teràpia. Les CAR-T poden eliminar les cèl·lules de l’organisme que, en certes circumstàncies, es descontrolen i comencen a produir anticossos contra el sistema nerviós. Encara que ja existeixen publicacions sobre aquests casos, de moment es tracta només de pacients aïllats i, com amb les altres estratègies, serà fonamental estudiar-les amb detall i validar-les mitjançant assaigs clínics.

P: Després d’haver viscut i treballat molts anys als Estats Units, com veu el futur de la recerca mèdica a Espanya?

R: Realment, en tots dos països hi ha aspectes positius i negatius. Als Estats Units es fa recerca bàsica i translacional d’una qualitat molt alta però, des del punt de vista assistencial i clínic, el sistema presenta mancances importants. Hi ha persones que no poden assumir els costos dels tractaments o que arriben a vendre la seva casa per poder afrontar les despeses mèdiques i això no és un tòpic, és una cosa que passa sovint. Afortunadament, a Espanya aquesta situació no es dona, però, d’altra banda, les ajudes a la recerca aquí deixen bastant a desitjar.

P: A què atribueix aquesta manca de suport?

R: Espanya és un país que, al meu parer, mai no ha demostrat un interès per la recerca comparable al d’altres països. Crec que s’hauria de fer un esforç més gran per impulsar tota la recerca científica en general, i especialment en neurociència, atesa la importància que tindran malalties com l’Alzheimer i altres patologies degeneratives en una població cada cop més envellida. Moltes vegades es confia que el finançament europeu resolgui aquestes mancances, però és fonamental que Espanya també incrementi el seu suport propi a la recerca. En altres països, com França, hi ha beques estatals molt més generoses que les que s’ofereixen aquí. Per descomptat, els projectes i les inversions europees han de continuar i créixer, però és imprescindible que el suport nacional també augmenti.

P: En aquest context, quin paper creu que pot tenir el CaixaResearch Institute en el panorama de la recerca científica a Espanya?

R: Crec que el CaixaResearch Institute tindrà un impacte molt significatiu. Serà un centre que acollirà un nombre considerable d’investigadors principals, tant del nostre país com de l’estranger, que hi arribaran amb els seus equips i s’ampliaran amb el temps. Això convertirà el CaixaResearch Institute en un centre de referència a Espanya dedicat a la recerca immunològica en totes les seves vessants. En conjunt, crec que esdevindrà un espai clau per a l’avanç de la recerca biomèdica al nostre país.

P: Quins consells donaria als joves investigadors que comencen la seva carrera en l’àmbit de la biomedicina?

R: Personalment, sempre m’ha guiat l’interès per allò que realment m’apassiona, de vegades fins i tot amb decisions una mica impulsives. Crec que el més important és que es dediquin al que els agradi, no necessàriament al que sigui més fàcil, més rendible o permeti publicar més ràpid. El meu consell principal és que, si en un lloc no poden fer el que desitgen, en busquin un altre, fins i tot un altre país, si cal. Si volen desenvolupar una línia de recerca, que hi lluitin i no es conformin. En definitiva, els recomanaria que segueixin sempre allò que realment els apassioni.